ÀREA DE LA QUALITAT DE VIDA -SANITAT (IV)

CONSIDERACIONS SOBRE EL REFÚS A LA TRANSFUSIÓ SANGUÍNEA PER PART DELS TESTIMONIS DE JEHOVÀ

INTRODUCCIÓ

Els problemes ètics que planteja l'atenció als Testimonis de Jehovà (uns vuit milions en tot el món, uns 250.000 a Espanya i uns 90.000 a Catalunya) deriven de llur refús a la transfusió sanguínia. Aquesta negativa ha portat fortes controvèrsies, com passa sempre que és contraposen dos principis bàsics. Per una banda el dret a la vida i per l’altre el dret a la llibertat religiosa i a la autonomia del pacient.

ASPECTES MÈDICS

Tècnicament, avui en dia, es poden evitar moltes transfusions de sang aplicant els coneixements desenvolupats en els darrers anys:

· Acceptació de nivells d'hemoglobina i glòbuls rojos més baixos dels que es consideraven dintre dels límits de seguretat.
· Tècniques que incrementen l'hemoglobina del pacient prèvia a la intervenció (administració de ferro, eritropoietina, etc.).
· Tècniques quirúrgiques redueixen el sagnat (per ex. cirurgia laparoscòpica)
· Tècniques de recuperació - reinfusió de sang perduda durant la intervenció
· Els testimonis de Jehovà no accepten l’autotransfusió (es a dir, extracció de la seva sang uns mesos abans per tenir-la en reserva en cas de necessitat).

L'evidència científica mostra que els nivells segurs d'hemoglobina en el pacient sense patologia associada es troben entre 6 i 9 g/dl. Els pacients d'edat avançada, amb patologia coronària, respiratòria, i altres, necessiten nivells d'hemoglobina mes alts per sobreviure, uns 10-11 g/dl. Els tractaments addicionals (medicacions suplementàries cares com l'eritropoietina) i la major vigilància necessària als pacients intervinguts o simplement tractats en aquestes condicions, incrementen els esforços del personal mèdic i d'infermeria que els atén i també els costos.

ASPECTES ÈTICS I DENTOLOGICS

Els darrers anys tots aquests aspectes han sofert un considerable canvi. El Codi de Deontologia de Catalunya, vigent des de 1 d’Abril del 2005, te normes que inequívocament expressen la primacia de la autonomia del pacient.

Norma 10, “El metge ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient, fora del cas que s’entrés en conflicte amb la declaració Universal dels Drets Humans, i ha de evitar que les seves pròpies condicionin la capacitat de decisió d’aquell”.

Norma 14, “El metge ha de respectar el dret del pacient a rebutjar totalment o parcialment una prova diagnòstica l l’assistència mèdica, sempre que abans hagi estat informat de manera entenedora de les conseqüències previsibles de la seva negativa i ell es trobi en condicions de tenir-ne una comprensió lúcida, llevat que puguin derivar-se’n perills o danys a un altre a causa del seu estat”.

Per tant, queda molt clar el dret del pacient a que se li respectin les conviccions religioses i el dret a rebutjar un tractament. Però la dificultat i la angoixa dels metges per complir les Normes d’Ètica es troben actualment en la pròpia consciència i fins fa poc temps en una jurisprudència contradictòria, avui dia corregida per la llei de autonomia del 2002.


ASPECTES LEGALS

La Constitució Espanyola garanteix el dret a la vida i a la integritat física i moral (art. 15) però també garanteix la llibertat religiosa (art. 16). La Ley 41/2002 de autonomia del paciente, capítulo 1º, artículo 2, diu “el paciente tiene derecho a decidir libremente, después de recibir la información adecuada, entre las opciones clínicas disponibles”. I mes clar l’article 4, “Todo paciente tiene derecho a negarse al tratamiento, excepto en los casos determinados por la Ley. Su negativa al tratamiento constará por escrito.

Els casos determinats per la llei als que és refereix l’article 4 son:

- Riesgo para la salud pública
- Riesgo inmediato grave sin posibilidad de conseguir la autorización del paciente.
- Afectación a terceros.

RECOMANACIONS

Segons els Codis de Deontologia i el Codi Penal, el metge no incorre en omissió de socors (art. 195) si deixa d'aplicar la transfusió sempre que el pacient adult estigui en perfectes condicions de consentir en la transfusió i decideixi lliurement no fer-ho. El metge, lògicament, ha d'exposar al pacient la situació i ha de fer tots els esforços possibles per a convèncer-lo del que és el seu bé (es a dir recorre a la necessària transfusió de sang). A la nostre experiència, s’aconsegueix en bastants casos, sobre tot quant la petició és fa dins de la intimitat de la relació metge-pacient, lluny de les possibles pressions del col·lectiu al que pertanyen.

Per tant, si el pacient adult es nega a signar el consentiment informat per fer la transfusió, el metge ha d’acceptar, encara que no agradi, la voluntat del pacient expressada de forma lliure, conscient i sàpiguen, per la informació rebuda, la gravetat que comporta per la seva vida, llur decisió de no rebre sang. Per tant, si el pacient persisteix en rebutjar la transfusió, està en el seu dret i se l’ha de respectar. En el cas d’una gestant el metge farà el que cregui millor fins el part, inclosa la transfusió, perquè hi ha involucrada una tercera persona, el fetus. Després del part tindrà en consideració la voluntat de la dona.

Quan es tracti de menors, subjectes per tant a la potestat dels pares, aquests han de donar el consentiment, tot i que cal comptar amb la conformitat del menor que tingui prou discerniment. En cas de negativa dels pares o tutors a la transfusió, el metge té la facultat de prendre la decisió que cregui millor pel menor (fer la necessària transfusió), tot i que és mes recomanable demanar l’autorització judicial. En cas d’urgència el metge prendrà la decisió i després informarà al jutge.


Dr. Joan Monés Xiol

Cabrils, 6 d'abril de 2007