ÈTICA DE LA VAGA DE FAM
Històricament es considera la Medicina com una activitat humanitària al servei de la salut que es basa en la relació individual malalt–metge, molt peculiar, d’alt contingut simbòlic i emocional i que persisteix a traves del segles. Des de fa uns quants anys, el model de pràctica mèdica ha canviat de manera molt fonamental: s’ha passat d’una visió paternalista de la medicina (el metge prenia totes les decisions, perquè era el que coneixia millor el que convenia al pacient, tot i que, gairebé sense voler, suplantava de fet la voluntat del malalt), a una visió de respecte a la responsabilitat i la llibertat de decisió del pacient, després de ser adequadament informat. Es clar per tant, que el pacient ha de rebre la informació de forma verídica (sinó coneix la veritat no pot decidir), però alhora ha de ser prudent, mesurada i esperançadora. Un altre dia ens estendrem sobre aquest aspecte.
El Codi de Deontologia dels Metges de Catalunya, vigent des de 1 d’Abril del 2005, te varies normes que inequívocament expressen la primacia de la autonomia del pacient.
Norma 13, “El metge no podrà tractar cap pacient amb la capacitat mental conservada, sense el seu consentiment. En el cas d’un menor, si té capacitat de comprendre allò que decideix, el metge ha de tenir en compte la seva voluntat, però també valorarà l’opinió dels vinculats responsables”. Norma 14, “El metge ha de respectar el dret del pacient a rebutjar totalment o parcialment una prova diagnòstica, l’assistència mèdica, sempre que abans hagi estat informat de manera entenedora de les conseqüències previsibles de la seva negativa i ell es trobi en condicions de tenir-ne una comprensió lúcida, llevat que puguin derivar-se’n perills o danys a un altre a causa del seu estat”.
Però també la llei segueix aquestes mateixes orientacions. Així i només a títol d’exemple, la Ley 41/2002 de autonomia del paciente, capítulo 1º, artículo 2, diu “el paciente tiene derecho a decidir libremente, después de recibir la información adecuada, entre las opciones clínicas disponibles”. I mes clar l’article 4, “Todo paciente tiene derecho a negarse al tratamiento, excepto en los casos determinados por la Ley. Su negativa al tratamiento constará por escrito.
La vaga de fam es plateja i realitza buscant uns objectius. És una forma extrema de pressió. Després d’uns dies la persona que ha decidit fer vaga de fam, es va convertint en un pacient i com es lògic es busca l’ajut mèdic. Però, el conflicte està servit, perquè el que fa vaga de fam, per definició, no vol ser atès. El metge en principi te que respectar la voluntat del pacient (per exemple cap cirurgià pot operar a ningú sense el seu consentiment i això ho compren tothom). És menys clar, en el cas de Testimonis de Jehovà, que no accepten les transfusions, però si el pacient es adult, competent i sap el que està fen i llurs conseqüències, el metge ha de respectar també la voluntat de no posar la sang que necessita. Per tant i per similitud (és obvi que no es igual), també s’ha de respectar la persona que vol continuar en vaga de fam, tot i que no s’hi estigui d’acord. Però, la situació canvia en el cas d’un ciutadà empresonat, perquè l’Estat es el “garant” de la seva vida i el legislador obliga a la alimentació forçada. ¿Que ha de fer el metge?.
Penso que la norma 53 del Codi d’Ètica Català, ho expressa de forma molt entenedora: “El metge, en cas de vaga de fam, ha de considerar que l’objectiu del vaguista no és la mort. El metge ha d’evitar qualsevol interferència aliena a la seva funció professional, i ha d’abstenir-se d’aplicar qualsevol terapèutica quan qui fa vaga de fam, un cop ha estat degudament informat i coneix el pronòstic, hagi expressat d’una manera lliure, explícita i reiterada, la seva negativa a ésser ajudat. El metge ha de respectar en tot moment la voluntat del pacient, prescindint del seu judici sobre la vaga i la seva motivació. Quan rebi una ordre judicial de tractament mèdic ha de fer saber al jutge que èticament està obligat a respectar la voluntat del pacient i demanar-li que l’eximeixi de l’obligació de tractament.” La norma es clara, però el jutge per llei demanarà la alimentació forçada generalment en un centre sanitari. Un metge individual pot fer objecció de consciència (negar-se a fer la alimentació forçada que el jutge exigeix), però una institució (habitualment un hospital), té l’obligació de complir la llei i per tant algú haurà de fer-ho i aquest no pot ser altre que un equip mèdic. La alimentació caldrà posar-la per sonda naso - gàstrica i per evitar que el vaguista se la tregui, caldrà lligar-li les mans, per tant fixar-ho al llit, en tots els problemes que comporta, d’ordre mèdic i d’ordre moral. Com podeu veure una delicada situació, a la que no s’hauria d’arribar.
Dr. Joan Monés Xiol
Històricament es considera la Medicina com una activitat humanitària al servei de la salut que es basa en la relació individual malalt–metge, molt peculiar, d’alt contingut simbòlic i emocional i que persisteix a traves del segles. Des de fa uns quants anys, el model de pràctica mèdica ha canviat de manera molt fonamental: s’ha passat d’una visió paternalista de la medicina (el metge prenia totes les decisions, perquè era el que coneixia millor el que convenia al pacient, tot i que, gairebé sense voler, suplantava de fet la voluntat del malalt), a una visió de respecte a la responsabilitat i la llibertat de decisió del pacient, després de ser adequadament informat. Es clar per tant, que el pacient ha de rebre la informació de forma verídica (sinó coneix la veritat no pot decidir), però alhora ha de ser prudent, mesurada i esperançadora. Un altre dia ens estendrem sobre aquest aspecte.
El Codi de Deontologia dels Metges de Catalunya, vigent des de 1 d’Abril del 2005, te varies normes que inequívocament expressen la primacia de la autonomia del pacient.
Norma 13, “El metge no podrà tractar cap pacient amb la capacitat mental conservada, sense el seu consentiment. En el cas d’un menor, si té capacitat de comprendre allò que decideix, el metge ha de tenir en compte la seva voluntat, però també valorarà l’opinió dels vinculats responsables”. Norma 14, “El metge ha de respectar el dret del pacient a rebutjar totalment o parcialment una prova diagnòstica, l’assistència mèdica, sempre que abans hagi estat informat de manera entenedora de les conseqüències previsibles de la seva negativa i ell es trobi en condicions de tenir-ne una comprensió lúcida, llevat que puguin derivar-se’n perills o danys a un altre a causa del seu estat”.
Però també la llei segueix aquestes mateixes orientacions. Així i només a títol d’exemple, la Ley 41/2002 de autonomia del paciente, capítulo 1º, artículo 2, diu “el paciente tiene derecho a decidir libremente, después de recibir la información adecuada, entre las opciones clínicas disponibles”. I mes clar l’article 4, “Todo paciente tiene derecho a negarse al tratamiento, excepto en los casos determinados por la Ley. Su negativa al tratamiento constará por escrito.
La vaga de fam es plateja i realitza buscant uns objectius. És una forma extrema de pressió. Després d’uns dies la persona que ha decidit fer vaga de fam, es va convertint en un pacient i com es lògic es busca l’ajut mèdic. Però, el conflicte està servit, perquè el que fa vaga de fam, per definició, no vol ser atès. El metge en principi te que respectar la voluntat del pacient (per exemple cap cirurgià pot operar a ningú sense el seu consentiment i això ho compren tothom). És menys clar, en el cas de Testimonis de Jehovà, que no accepten les transfusions, però si el pacient es adult, competent i sap el que està fen i llurs conseqüències, el metge ha de respectar també la voluntat de no posar la sang que necessita. Per tant i per similitud (és obvi que no es igual), també s’ha de respectar la persona que vol continuar en vaga de fam, tot i que no s’hi estigui d’acord. Però, la situació canvia en el cas d’un ciutadà empresonat, perquè l’Estat es el “garant” de la seva vida i el legislador obliga a la alimentació forçada. ¿Que ha de fer el metge?.
Penso que la norma 53 del Codi d’Ètica Català, ho expressa de forma molt entenedora: “El metge, en cas de vaga de fam, ha de considerar que l’objectiu del vaguista no és la mort. El metge ha d’evitar qualsevol interferència aliena a la seva funció professional, i ha d’abstenir-se d’aplicar qualsevol terapèutica quan qui fa vaga de fam, un cop ha estat degudament informat i coneix el pronòstic, hagi expressat d’una manera lliure, explícita i reiterada, la seva negativa a ésser ajudat. El metge ha de respectar en tot moment la voluntat del pacient, prescindint del seu judici sobre la vaga i la seva motivació. Quan rebi una ordre judicial de tractament mèdic ha de fer saber al jutge que èticament està obligat a respectar la voluntat del pacient i demanar-li que l’eximeixi de l’obligació de tractament.” La norma es clara, però el jutge per llei demanarà la alimentació forçada generalment en un centre sanitari. Un metge individual pot fer objecció de consciència (negar-se a fer la alimentació forçada que el jutge exigeix), però una institució (habitualment un hospital), té l’obligació de complir la llei i per tant algú haurà de fer-ho i aquest no pot ser altre que un equip mèdic. La alimentació caldrà posar-la per sonda naso - gàstrica i per evitar que el vaguista se la tregui, caldrà lligar-li les mans, per tant fixar-ho al llit, en tots els problemes que comporta, d’ordre mèdic i d’ordre moral. Com podeu veure una delicada situació, a la que no s’hauria d’arribar.
Dr. Joan Monés Xiol
Cabrils 18 de març de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada